La cel·la monàstica

Les primeres notícies històriques les trobem l’any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on el lloc és citat com a cel·la monàstica dependent de Sant Esteve de Banyoles. En aquella època, Sant Pere formava part d’un conjunt de quatre cel·les (amb les de Sant Joan Ses Closes, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu), objecte de disputa entre Banyoles i Sant Policarp de Segès, al Llenguadoc. En aquest període devien existir construccions molt simples, de les quals s’han trobat alguns vestigis. L’últim prior d’aquest centre va ser Tasi, que trobem citat l’any 944 amb aquest títol. En aquell moment Santa Maria de Roses en depenia.

El monestir

L’any 947 va obtenir la independència i el seu primer abat va ser Hildesind (947-991), fill de Tasi. Començava llavors la vida d’un gran monestir; es va construir l’església, que fou consagrada l’any 1022 i parcialment modificada posteriorment: és la que encara avui podem veure.

A partir del 1100, i durant tot el segle XII, es van dur a terme obres de reforma de les dependències, potser motivades pels efectes destructius de les disputes entre les cases de Peralada i Empúries, que van afectar el monestir. És llavors quan es va aixecar la galilea, una nova portada i, més endavant, la tercera, la del Mestre de Cabestany, que cal situar entre els anys 1160 i 1163. Aquesta obra es va destruir amb l’abandonament del monestir i ara se’n conserven alguns fragments, el més important dels quals és al Museu Marès de Barcelona, amb l’Aparició de Crist als apòstols, i un bell capitell al Museu de Peralada. També es va fer el nou claustre.

El monestir va tenir una gran vitalitat fins a finals del segle XIV, però després va entrar en franca decadència, amb la relaxació de la vida comunitària i la manca de donacions a favor del monestir... a la qual cal afegir-hi els efectes de la pesta negra (1345), que es va endur vint-i-quatre monjos. La por a la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués.

A partir de 1447, el centre va ser dirigit per abats comendataris, cosa que va agreujar encara més la seva decadència. L’any 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca l’inici de l’espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl·lics amb els francesos van portar a successius saqueigs. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, va ser espoliada l’any 1693.

Al segle XVIII s’arriba a un estat de decadència total. El 1726 torna a ser saquejat i el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d’allà a Figueres (1809).

Els edificis

Els vestigis més antics que es conserven poden datar-se de l’època romana, més recents són els primers restes monàstics, que fins i tot podrien situar-se cap al segle VIII. L’església que encara es conserva és, bàsicament, la que es va començar cap a l’any 1000. Des de sempre s’han produït controvèrsies sobre aquesta església a causa de la seva singularitat constructiva, allunyada dels sistemes habituals de l’època.

Es tracta d’un edifici de tres naus (les laterals molt estretes), amb creuer i tres absis, el central amb deambulatori i de planta parabòlica, i els laterals situats al creuer. La nau central està coberta amb volta de canó suportada per pilars amb columnes adossades, sobre un basament de molta alçada.

La portada principal, antigament decorada en marbre pel Mestre de Cabestany, comunica amb una galilea. Aquesta galilea es va construir amb posterioritat a l’obra de l’església. La façana primitiva era a l’aire lliure i tenia una portada, sembla que decorada, i tres finestres, una per a cada nau. També es va aixecar llavors el primer claustre, descobert recentment, sota un de posterior. Era de planta quadrangular i es basava en una construcció sòlida amb grans arcs i voltes de canó. Des d’aquí es podia accedir a les diverses dependències que van desaparèixer amb la construcció del claustre nou.

Les obres van continuar amb la construcció del segon claustre, que ha estat restaurat encara que els capitells es troben dispersos en llocs molt diversos. Cal esmentar també el campanar, possiblement aixecat entre els segles XI i XII. Fa parella amb una torre de defensa, o torre de l’homenatge, també antiga, del segle X, amb modificacions posteriors.

El conjunt monumental del monestir, malgrat haver patit tot tipus d’espolis i trobar-se en ruïna, encara fa una forta impressió gràcies a les restauracions i a la bellesa singular de la seva església.

Monestir de Sant Pere de Rodes

Rutas relacionadas

Cadaqués, Sant Pere de Rodes i Cap de Creus

Slow trips

Licencia oficial

Guías nativos

Contacta con nosotros

¿Listo para tu próxima experiencia en Girona?